El que Planagumà em va ensenyar.

El futbol és un esport paradoxalment passional i resultadista.  El futbol, més enllà de la pilota, ens arriba a molt a dins, a la nostra identitat individual i col·lectiva. I per això ens afecta els ànims i ens fa cosquerelles en els sentiments més extrems: en 90 minuts (i posteriors) podem passar de riure, enfadar-nos, alegrar-nos i estar eufòrics. És un còctel i per això enganxa tant.

Però tots sabem que si algun sentiment ha menat els herculans les darreres temporades ha sigut la decepció i la por. Fracàs rere fracàs, com en qualsevol relació humana, hem aprés la por de la il·lusió i el recel per l'amor. I ara, que sembla que en tenim motius, encara ens pesa el llast espectral de tantes i tantes derrotes i sagetes al cor.

Lluitar contra la por no és fàcil, és un mecanisme bàsic de subsistència. I la por és una bona cuirassa per si hem de tornar a caure. Però no ens mereixem que el futbol ens done precisament esperança, il·lusió, emoció?

Per un misticisme estrany molts hem crescut amb la prudència, la lliga és molt llarga, no hem fet res encara i no sé quants cinturons més que ens impedeixen volar quan més ho necessitem i desitgem.

Jo també era així fins que el nostre estimat Lluís Planagumà va fer l'entrevista senzilla i bàsica que em canvià la perspectiva per a sempre: l'eufòria no s'ha de frenar mai; ans al contrari, s'ha d'incentivar, potenciar, contagiar. I ell sabia de què anava això i ho demostrava cada partit incendiant l'afició. Eixa temporada l'herculanisme va bategar i l'eufòria va esclatar tant que si no fora per un Isi espectacular ens hauria tornat a 2a divisió. Tinc aquestes paraules gravades a foc.

«O posem el fre de mà o l'augmentem [l'eufòria]. I jo soc partidari d'augmentar-la perquè quan hi ha una dinàmica negativa sol anar a més i quan és positiva... Per què hauríem de frenar-la?»

 

Així que m'encomane a l'esperit de Lluís i al timó de Torrecilla i dic: ens toca respondre, ens toca estar eufòrics. Ens toca anar en massa al Rico Pérez, ens toca "flipar-nos" tant com ens done la gana, fins i tot si a algú li sembla exagerat, excessiu o ridícul.

Ara tenim dos partits en els quals l'afició i els jugadors ens hem de creure imbatibles. Perquè enguany estem trencant tots els maleficis i perquè ens ho mereixem després de tant de patiment. Compartiu herculanisme, digueu per tot arreu que estem orgulloses i orgullosos i que "este any toca".

Diumenge l'afició ha de tornar a creure en un partit transcendental i tota acció que vaja conduïda a exposar l'eufòria col·lectiva serà benvinguda. La prudència és només la por del  propi gaudi. 

Jo ja he musicat el sentiments amb Joan Dausà en bucle. I he fet meus aquests versos precisos que són quasi una crònica.

S'acaben les hores que mai no acaben,

els dies que despertàvem

temptats de deixar-ho estar.

És com si tot tornés a lloc de colp.

No sé què passarà diumenge ni què passarà el dia del Lleida ni molt menys en tota la segona volta. El que sé és que d'aquesta sensació no em baixa ningú.  És l'hora. Eufòria i sentiment. 

Força Hèrcules!!

Brusó, mocador i Hèrcules

 Ahir no vaig anar a la Santa Faç. És un costum que tinc arrelat  de cada any i sense tindre jo ni un bri de sentiment religiós.  Ben al contrari, amb tota una tirallonga de greuges i comptes pendents amb l'església catòlica. Però hi vaig per costum familiar, per no sé quina força localista  i perquè vaja, sempre em sembla bonic compartir aquesta jornada amb els meus. Però ahir no hi vaig anar perquè la vida em tenia reservats altres plans. 

Òbviament, un alacantí pot no ser-hi presencialment, a la Santa Faç, però no pot viure-hi d'esquenes i menys en l'època de xarxes. Així que vaig comprovar la il·lusió compartida per veure, un anys més i contra tot pronòstic, un allau d'herculanisme acompanyant la romeria. Camisetes, banderes, mocadors, xandalls... Qui diria que ens trobem en 4a categoria i no en la màxima i en plena herculesmania. 

És, òbviament, il·lusionant. Que la gent haja agafat el costum de vestir de blanc-i-blau en aquest dia col·loca el nostre equip just on crec que ha d'estar: com un símbol més de la ciutat d'Alacant. Crec que ací rau la nostra força i el que ens diferencia de qualsevol altre intent de club de futbol de talonaris. Així que, quina il·lusió, gent, que ens sapiguem vius i ens sapiguem reconéixer. 

Però la reflexió que em plantejava ahir era tot una altra: i si l'Hèrcules està esdevenint una identificació vàcua? I si no som més que un ornament que reforça la identitat de pertinença però que, paradoxalment, podem deixar morir sense conseqüències? I si l'Hèrcules, aquells colors i aquell escut, acaben sent la tercera pota d'una vestimenta estandarditzada i res més que això? Brusó, mocador i distintiu herculà i a no saber-nos-en res fins d'ací un any. 

Tots tenim aquest familiar, amic o veí que no sabem com ni quan té camisetes de l'Hèrcules per l'armari. Potser de l'època de primera o potser d'aquell partit en què hi havia promoció i va aprofitar per passar per la tenda.  Aquest familiar que ha entés la tercera pota de la vestimenta i reinvidica la seua alacantinitat sense més implicació ni convenciment que eixe. No està malament que ho faça i tant de bo per molts anys. 

Però hem d'aprofitat per explicar-nos i sumar. Hem de ser conscients que si volem ser "herculans, foguerers i peregrins", la triada màgica de l'orgull alacantí, ens toca jugar la partida de lluitar pel club. Perquè els símbols hi són i poden aguantar-hi uns anys més, però és que el club, la base, les arrels, es moren. 

Rebentem Santa Faç d'herculanisme, i tant, però rebentem també els carrers  quan ens toque manifestar-nos pel club. Rebentem l'estadi per a exigir des de dins una acció política i ciutadana que arrabasse l'Hèrcules de les urpes de La Família. Rebentem premsa i ràdios informant  del perill a què està sotmés l'Hèrcules. Des de cada punt de la ciutat, des de cada persona que mínimament s'haja sentitat identificat amb aquest equip.

Fem-ho perquè enguany no haja sigut l'alegria prèvia a la mort. Fem-ho per nosaltres, per ell i per tots. 

Recuperem-lo. 

foto extreta de l'usuari @HCF_FAN al Twitter

El sentiment és nostre

La derrota és absoluta. Demà el nostre club fa 100 anys i, lluny de la festa i onada d'herculanisme que caldria esperar, ens trobem immersos en una espiral apàtica que trascendeix fins i tot la indignació i ens deixa en un mar tan contaminat, tan poc amable, que ni tan sols tenim ganes de navegar-lo. No cal dir que el culpable té un nom clar: Enrique Ortiz Selfa. I  amb ell tota la gent que ha permés aquesta situació, que ha permés que, l'any que fem 100 anys, ens trobem en la pitjor situació de la nostra història. 

L'any de centenari ha sigut l'any de les noves trampes amb hisenda, dels nous fracassos esportius, de la deixadesa per a fer una celebració en condicions, de la provocació a l'aficionat convidant jugadors tan discordants com Portillo. També l'any de la falta de personal a l'estadi, l'any de la planificació esportiva més tardana que recordem, de partits suspesos per falta de jugadors, de bombes de fum amb suposats inversors que mai no hi eren. I fins i tot venim d'un nova vergonya esportiva en què el filial del València ens pinta la cara sense despentinar-se.

I tot això és cert i tot això és innegable.  Però, entre tant, demà fem 100 anys. No sé si sou conscients del que signifiquen cent anys i quantes generacions. No sé si som conscients de l'arrelament que suposa l'existència de l'Hèrcules amb la ciutat d'Alacant i quanta gent hem viscut les diferents gestes i alegries. I el més bonic, si arribem a 100 anys malgrat tot és perquè alguns ens hem entestat a no deixar morir la flama de l'herculanisme. I no ho fem pel futbol: ho fem per nosaltres. 

Quan pense "no puc més, abandone" sempre em ve el record del meu iaio, de mon pare, dels meus cosins, dels nebots que encara no entenen la passió de l'Hèrcules. I sé que és per ells que no puc rendir-me i sé que és per ells que ser de l'Hèrcules, també ara, TÉ SENTIT i, encara més, ÉS UN ORGULL MOLT GRAN. Per això demà serà un dia especial, per a tots, a pesar d'ells i per molt anys. 

Demà toca, des de primeríssima hora fer el que millor sabem: basar la nostra personalitat en el fet de ser herculans i herculanes. Demà toca emocionar-nos, perquè ens ho mereixem, perquè són moltes les coses boniques que tenim a dins. Pense en el 20 d'octubre de 2022 i tremole. És el nostre dia. Té igual si anem al partit de commemoració i què hi fem, allà dins. Però presumiu del que sou i porteu l'herculanisme als carrers: tragueu camisetes, bufandes, banderes; poseu l'himne ben fort. 

Celebrem-nos com toca, a nivell humil i de carrer. Per a mi ser de l'Hèrcules, tot el que l'Hèrcules ens ha donat, SEMPRE ha sigut un orgull. I demà ho serà més que mai. Per tot el que hem plorat, per tot el que hem rigut, pel que ens queda per viure. L'empresa és seua, però el sentiment és nostre. 

Família, amics, companys de grada: feliç centenari. 

FORÇA HÈRCULES SEMPRE

Nord-tàlgia

Si una cosa em va quedar clara a través de la cèlebre Mercedes Sosa és que en un món canviant el canvi propi és una conseqüència natural. Hui mentre pujava l'escala que em duria a la Grada Nord un any més em venien flaixos d'altres èpoques i recordava ambients màgics, càntics estrepitosos i atmosferes endimoniades. Enguany la Grada Nord, la mítica Grada Nord, serà ben diferent. Si bé la primera imatge és de molta gent per al que solia ser el primer partit de lliga, de seguida t'adones de l'efecte grada familiar. El públic rejovenit, cares noves que encara busquen entendre com funciona l'assumpte i molta dificultat per enganxar la gent en els càntics que venen des del formatget oposat. 

Et toca reconéixer una certa frustració i tot just abans que dels teus llavis o dits hi aparega una queixa fas una pensada: no és només la grada, ets tu qui ha canviat. No és que trobes a faltar, només, l'ambient que hi generaven Las Banderas o Herculigans, és que aquest nou paradigma et posa de front contra l'abisme que suposa la teua vida adulta. El pare que ha d'abandonar la grada per exigències del xiquet, la mare que el carrega al muscle perquè se li ha adormit. Aquest context que et recorda que tu ja no corres pel passadís de la Nord amb els gols, que ni tan sols insultes com abans i que ara et fa vergonya seguir els càntics tu soles.  Si és que fins i tot et trobes parlant dels preus del lloguer o de com s'ha encarit la vida amb els teus companys de grada. T'ha parat malament complir els 30 i trobar-te de sobte en una nova grada familiar no hi ajuda gaire. 


Et frustres perquè la gent no anima i et frustres encara més perquè Carlos fa una passada imprecisa i curta que li regala un 0-1 a un equip que estava sent prou inferior. I que ja estem com sempre i que és la segona jornada i ja sé que aquest equip em lleva la vida. Penses furtivament d'alçar-te, girar-te i comminar la grada a animar: "que estem jugant millor, hòstia, que es pot!". Però veus cares tendres, relaxades, de qui va al futbol des de l'estabilitat i no des de les ganes d'evadir-se i trencar-ho tot. I és un absolut desconcert: hauria de canviar d'una vegada, hauria d'adaptar-me a aquest clima càlid i dolç, amb una passió diferent? Total, ja fa temps que la Grada Nord no existeix.

Però ho entens molt bé quan fem l'1-1, quan el pare pega un bot d'alegria i al xiquet se li escapa un riure que no acaba de comprendre. Entens tot el sentiment que hi ha al darrere i el que significa per a aquestes mares i pares estar allí, a casa, al temple, amb els seus fills. I et fa feliç perquè veus que hi ha Hèrcules per a molt de temps i comprens que la grada familiar, que ara és la teua, és una benedicció. Que ton pare també va perdre eixa virulència i irracionalitat per regalar-te una passió compartida i alhora ser un bon  model de paternitat. 

I entens que enguany toca col·laborar i que vols que totes aquestes famílies, que al final són com la teua, hi duren per sempre. M'agrada la nova Nord i també accepte i assumisc el meu nou jo. Demane disculpes de bestreta per si alguna vegada em descontrole, fins i tot si alguna vegada faig servir expressions inadequades. Assumisc la responsabilitat de convertir aquest trosset de món en una llar per a l'herculanisme intergeneracional. 

No deixaré de ser nord-tàlgic, això segur, però és preciós compartir amb tots vosaltres, desconeguts, aquesta passió infinita. 

Mil nou-cents vint-i-dos

 No soc una persona que porte gaire bé les frustracions. L'última entrada d'aquest blog parlava de "creure" i després vingué el major enfonsament de la nostra història. Des de llavors que no havia tingut ganes de tornar a publicar res en aquest blog. He de dir que hi vaig estar temptat quan el partit contra l'engendre, també quan el Lucentum es deixà seduir per aquests mateixos. Però em mancaven les ganes per bé que al meu cap me'n sobraren les raons. 

Però fa vint dies va començar l'any que feia tant que esperava: 2022, cent anys del naixement de la nostra passió. Havia fantasiejat milanta voltes sobre com s'esdevindria aquest any, sobre com tothom parlaria de nosaltres i no voldria ser altra cosa en tot l'any que herculà. Mai, mai de la vida, podia haver arribat ni a sospitar que encetaríem l'any en 4a divisió. 

Tanmateix, això no ha sigut suficient per diluir aquest posat orgullós, sensible i familiar que em transmet que el meu club faça 100 anys (cent anys, en són moltíssims, redeu). I per aquesta faceta sensible, humil, de persona que s'ha criat a les grades, necessite abocar tot el que em remou. 

Així que he carregat les piles per a tornar ací i contar com he viscut, personalment, aquest últim terç (des del 1992) dels 100 anys d'història. Ens ha tocat la pitjor època, i això és una putada, no ens enganyem. Però ens ha posat a prova la fidelitat i ací estem responent: contra tots i amb l'escut. 

Enguany, per fi, explicaré el que m'ha fet sentir aquesta merda de passió inútil. I no perquè vos interesse, ni perquè tinga cap valor documental, sinó per un motiu molt més profund i irrefutable: perquè ho necessite, des del fons de l'ànima ho necessite. 

CREURE, CREURE, CREURE

 Una religió sense ateus, deia Galeano. I jo done gràcies al Déu en què no crec per haver-nos obsequiat als futbolers amb la ploma de l'uruguaià. Gràcies, de veres, per posar sobre paper els sentiments que teníem rebolicats a l'ànima. 

Quan diumenge  el Vila-real ens va fer el 2n vaig dubtar de totes les meues creences: "ja està bé", "no tinc per què aguantar això", "és impossible", "estem condemnats". En l'Hèrcules sabem de sobra que si quelcom pot anar malament, hi anirà. 

Però el símil amb la religió és del tot encertat. A voltes no tenim respostes a les realitats que ens fan patir tant: "com és possible que jugant-te tant et facen eixe gol?". I en aquest cas només ens queda la fe. No es tracta de creure en éssers superiors, sinó la fe social, la que s'encomana a través de generacions. La nostra fe és la força dels moments bonics, els records cada vegada més llunyans que ens avisen que val la pena el sacrifici. 

Quan l'equip ens abandona, quan ens dona senyals que alguna cosa no va com calia, nosaltres seguim tenint fe. Contra tota evidència tenim fe. Perquè guanyarem al Llevant i algú punxarà, i tant, que els altres no són tan bons. I si no ara en el següent partit. Ens heu tractat fatal i ací seguim, ja a divendres, convençuts que diumenge tornarà a eixir el sol.

De què hem de viure si no és d'aquesta esperança continuada, impassible i sempre renovada? Diumenge serà un sol d'hivern. Tot anirà bé. No podem tindre por a la decepció, nosaltres no, que ja hi estem avesats. Fe, creença, nervis i família. 

És que els moments bons són tan bons... 

Si la pilota entra

Sovint cal exterioritzar-ho: no estàs bé. No ho pots estar entre xifres i xifres, entre restriccions creixents i afectes prohibits. Hi ha les infermeries plenes i les metgesses desbordades, com hi ha les vacunes i els aprofitats de sempre. Però també hi ha, cavil·lant, un seguit d'ànimes rebregades i cares petrificades que estan aprenent a normalitzar les distàncies, els mitjos rostres i la sospita social. 

Has de reconéixer que és dur, quan estàs soles. Has de reconéixer que la inseguretat crònica amb el contacte humà va punxant i fent nafra i has de reconéixer que, contradictòriament, hom va necessitant més que mai poder esbandir-se entre uns braços acollidors. És tot això el que ens  envolta i no cal que fingim somriures ocults sota una carasseta. 

Però entre tot això resulta que cada 7 dies el teu equip ix a pegar-li puntades a una pilota. Tu, que vas mostrar-te escèptic del futbol sense públic quan tot això començà, ara no pots sinó comptar els dies perquè una tele, un ordinador o un mòbil a la desesperada retransmeta un altre encontre frustrant més. T'enfades amb l'entrenador i discuteixes per xarxes amb qui calga, perquè la teua visió és l'única vàlida. Hi ha dues hores, en el transcurs del partit, en què tots els teus béns i mals venen condicionats per l'encert d'uns homes en pantalons curts. I entens tota la raó que tenia qui va dir allò de «el futbol és el més important de les coses menys importants». 

Ahir vas vore el bàsquet, el Lucentum que és tan teu des de fa tres anys. I vas vibrar en una final i vas desgastar totes les ungles imperfectes que has llaurat al llarg de moltes temporades. Entre molts aspectes  tècnics que a tu encara se't fan complicats només encertes a dir "ja, però si la de Llompart entra..."

I és tota una revelació. Les prèvies, els amics que has anant fent, les voltes que has plorat, els viatges que has realitzat, els crits que has pegat... Tot és una constel·lació amb un únic motor, ben simple: que la pilota entre. Té igual com: que la pilota entre. I és una salvació, perquè en una quotidianitat que no fa més que plantejar-nos enigmes impossibles, ens hem guanyat el dret que el nostre benestar, algunes hores per setmana, depenga de si, després d'estavellar-se en el pal, la pilota ha decidit anar cap a la xarxa o eixir repel·lida, afonant-nos encara més en el fang míser de la desesperança diària.