Sovint cal exterioritzar-ho: no estàs bé. No ho pots estar entre xifres i xifres, entre restriccions creixents i afectes prohibits. Hi ha les infermeries plenes i les metgesses desbordades, com hi ha les vacunes i els aprofitats de sempre. Però també hi ha, cavil·lant, un seguit d'ànimes rebregades i cares petrificades que estan aprenent a normalitzar les distàncies, els mitjos rostres i la sospita social.
Has de reconéixer que és dur, quan estàs soles. Has de reconéixer que la inseguretat crònica amb el contacte humà va punxant i fent nafra i has de reconéixer que, contradictòriament, hom va necessitant més que mai poder esbandir-se entre uns braços acollidors. És tot això el que ens envolta i no cal que fingim somriures ocults sota una carasseta.
Però entre tot això resulta que cada 7 dies el teu equip ix a pegar-li puntades a una pilota. Tu, que vas mostrar-te escèptic del futbol sense públic quan tot això començà, ara no pots sinó comptar els dies perquè una tele, un ordinador o un mòbil a la desesperada retransmeta un altre encontre frustrant més. T'enfades amb l'entrenador i discuteixes per xarxes amb qui calga, perquè la teua visió és l'única vàlida. Hi ha dues hores, en el transcurs del partit, en què tots els teus béns i mals venen condicionats per l'encert d'uns homes en pantalons curts. I entens tota la raó que tenia qui va dir allò de «el futbol és el més important de les coses menys importants».
Però entre tot això resulta que cada 7 dies el teu equip ix a pegar-li puntades a una pilota. Tu, que vas mostrar-te escèptic del futbol sense públic quan tot això començà, ara no pots sinó comptar els dies perquè una tele, un ordinador o un mòbil a la desesperada retransmeta un altre encontre frustrant més. T'enfades amb l'entrenador i discuteixes per xarxes amb qui calga, perquè la teua visió és l'única vàlida. Hi ha dues hores, en el transcurs del partit, en què tots els teus béns i mals venen condicionats per l'encert d'uns homes en pantalons curts. I entens tota la raó que tenia qui va dir allò de «el futbol és el més important de les coses menys importants».
Ahir vas vore el bàsquet, el Lucentum que és tan teu des de fa tres anys. I vas vibrar en una final i vas desgastar totes les ungles imperfectes que has llaurat al llarg de moltes temporades. Entre molts aspectes tècnics que a tu encara se't fan complicats només encertes a dir "ja, però si la de Llompart entra..."
I és tota una revelació. Les prèvies, els amics que has anant fent, les voltes que has plorat, els viatges que has realitzat, els crits que has pegat... Tot és una constel·lació amb un únic motor, ben simple: que la pilota entre. Té igual com: que la pilota entre. I és una salvació, perquè en una quotidianitat que no fa més que plantejar-nos enigmes impossibles, ens hem guanyat el dret que el nostre benestar, algunes hores per setmana, depenga de si, després d'estavellar-se en el pal, la pilota ha decidit anar cap a la xarxa o eixir repel·lida, afonant-nos encara més en el fang míser de la desesperança diària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada