No soc una persona que porte gaire bé les frustracions. L'última entrada d'aquest blog parlava de "creure" i després vingué el major enfonsament de la nostra història. Des de llavors que no havia tingut ganes de tornar a publicar res en aquest blog. He de dir que hi vaig estar temptat quan el partit contra l'engendre, també quan el Lucentum es deixà seduir per aquests mateixos. Però em mancaven les ganes per bé que al meu cap me'n sobraren les raons.
Però fa vint dies va començar l'any que feia tant que esperava: 2022, cent anys del naixement de la nostra passió. Havia fantasiejat milanta voltes sobre com s'esdevindria aquest any, sobre com tothom parlaria de nosaltres i no voldria ser altra cosa en tot l'any que herculà. Mai, mai de la vida, podia haver arribat ni a sospitar que encetaríem l'any en 4a divisió.
Tanmateix, això no ha sigut suficient per diluir aquest posat orgullós, sensible i familiar que em transmet que el meu club faça 100 anys (cent anys, en són moltíssims, redeu). I per aquesta faceta sensible, humil, de persona que s'ha criat a les grades, necessite abocar tot el que em remou.
Així que he carregat les piles per a tornar ací i contar com he viscut, personalment, aquest últim terç (des del 1992) dels 100 anys d'història. Ens ha tocat la pitjor època, i això és una putada, no ens enganyem. Però ens ha posat a prova la fidelitat i ací estem responent: contra tots i amb l'escut.
Enguany, per fi, explicaré el que m'ha fet sentir aquesta merda de passió inútil. I no perquè vos interesse, ni perquè tinga cap valor documental, sinó per un motiu molt més profund i irrefutable: perquè ho necessite, des del fons de l'ànima ho necessite.
Tanmateix, això no ha sigut suficient per diluir aquest posat orgullós, sensible i familiar que em transmet que el meu club faça 100 anys (cent anys, en són moltíssims, redeu). I per aquesta faceta sensible, humil, de persona que s'ha criat a les grades, necessite abocar tot el que em remou.
Així que he carregat les piles per a tornar ací i contar com he viscut, personalment, aquest últim terç (des del 1992) dels 100 anys d'història. Ens ha tocat la pitjor època, i això és una putada, no ens enganyem. Però ens ha posat a prova la fidelitat i ací estem responent: contra tots i amb l'escut.
Enguany, per fi, explicaré el que m'ha fet sentir aquesta merda de passió inútil. I no perquè vos interesse, ni perquè tinga cap valor documental, sinó per un motiu molt més profund i irrefutable: perquè ho necessite, des del fons de l'ànima ho necessite.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada