Brusó, mocador i Hèrcules

 Ahir no vaig anar a la Santa Faç. És un costum que tinc arrelat  de cada any i sense tindre jo ni un bri de sentiment religiós.  Ben al contrari, amb tota una tirallonga de greuges i comptes pendents amb l'església catòlica. Però hi vaig per costum familiar, per no sé quina força localista  i perquè vaja, sempre em sembla bonic compartir aquesta jornada amb els meus. Però ahir no hi vaig anar perquè la vida em tenia reservats altres plans. 

Òbviament, un alacantí pot no ser-hi presencialment, a la Santa Faç, però no pot viure-hi d'esquenes i menys en l'època de xarxes. Així que vaig comprovar la il·lusió compartida per veure, un anys més i contra tot pronòstic, un allau d'herculanisme acompanyant la romeria. Camisetes, banderes, mocadors, xandalls... Qui diria que ens trobem en 4a categoria i no en la màxima i en plena herculesmania. 

És, òbviament, il·lusionant. Que la gent haja agafat el costum de vestir de blanc-i-blau en aquest dia col·loca el nostre equip just on crec que ha d'estar: com un símbol més de la ciutat d'Alacant. Crec que ací rau la nostra força i el que ens diferencia de qualsevol altre intent de club de futbol de talonaris. Així que, quina il·lusió, gent, que ens sapiguem vius i ens sapiguem reconéixer. 

Però la reflexió que em plantejava ahir era tot una altra: i si l'Hèrcules està esdevenint una identificació vàcua? I si no som més que un ornament que reforça la identitat de pertinença però que, paradoxalment, podem deixar morir sense conseqüències? I si l'Hèrcules, aquells colors i aquell escut, acaben sent la tercera pota d'una vestimenta estandarditzada i res més que això? Brusó, mocador i distintiu herculà i a no saber-nos-en res fins d'ací un any. 

Tots tenim aquest familiar, amic o veí que no sabem com ni quan té camisetes de l'Hèrcules per l'armari. Potser de l'època de primera o potser d'aquell partit en què hi havia promoció i va aprofitar per passar per la tenda.  Aquest familiar que ha entés la tercera pota de la vestimenta i reinvidica la seua alacantinitat sense més implicació ni convenciment que eixe. No està malament que ho faça i tant de bo per molts anys. 

Però hem d'aprofitat per explicar-nos i sumar. Hem de ser conscients que si volem ser "herculans, foguerers i peregrins", la triada màgica de l'orgull alacantí, ens toca jugar la partida de lluitar pel club. Perquè els símbols hi són i poden aguantar-hi uns anys més, però és que el club, la base, les arrels, es moren. 

Rebentem Santa Faç d'herculanisme, i tant, però rebentem també els carrers  quan ens toque manifestar-nos pel club. Rebentem l'estadi per a exigir des de dins una acció política i ciutadana que arrabasse l'Hèrcules de les urpes de La Família. Rebentem premsa i ràdios informant  del perill a què està sotmés l'Hèrcules. Des de cada punt de la ciutat, des de cada persona que mínimament s'haja sentitat identificat amb aquest equip.

Fem-ho perquè enguany no haja sigut l'alegria prèvia a la mort. Fem-ho per nosaltres, per ell i per tots. 

Recuperem-lo. 

foto extreta de l'usuari @HCF_FAN al Twitter