El futbol és un esport paradoxalment passional i resultadista. El futbol, més enllà de la pilota, ens arriba a molt a dins, a la nostra identitat individual i col·lectiva. I per això ens afecta els ànims i ens fa cosquerelles en els sentiments més extrems: en 90 minuts (i posteriors) podem passar de riure, enfadar-nos, alegrar-nos i estar eufòrics. És un còctel i per això enganxa tant.
Però tots sabem que si algun sentiment ha menat els herculans les darreres temporades ha sigut la decepció i la por. Fracàs rere fracàs, com en qualsevol relació humana, hem aprés la por de la il·lusió i el recel per l'amor. I ara, que sembla que en tenim motius, encara ens pesa el llast espectral de tantes i tantes derrotes i sagetes al cor.
Lluitar contra la por no és fàcil, és un mecanisme bàsic de subsistència. I la por és una bona cuirassa per si hem de tornar a caure. Però no ens mereixem que el futbol ens done precisament esperança, il·lusió, emoció?
Per un misticisme estrany molts hem crescut amb la prudència, la lliga és molt llarga, no hem fet res encara i no sé quants cinturons més que ens impedeixen volar quan més ho necessitem i desitgem.
Jo també era així fins que el nostre estimat Lluís Planagumà va fer l'entrevista senzilla i bàsica que em canvià la perspectiva per a sempre: l'eufòria no s'ha de frenar mai; ans al contrari, s'ha d'incentivar, potenciar, contagiar. I ell sabia de què anava això i ho demostrava cada partit incendiant l'afició. Eixa temporada l'herculanisme va bategar i l'eufòria va esclatar tant que si no fora per un Isi espectacular ens hauria tornat a 2a divisió. Tinc aquestes paraules gravades a foc.
«O posem el fre de mà o l'augmentem [l'eufòria]. I jo soc partidari d'augmentar-la perquè quan hi ha una dinàmica negativa sol anar a més i quan és positiva... Per què hauríem de frenar-la?»
Així que m'encomane a l'esperit de Lluís i al timó de Torrecilla i dic: ens toca respondre, ens toca estar eufòrics. Ens toca anar en massa al Rico Pérez, ens toca "flipar-nos" tant com ens done la gana, fins i tot si a algú li sembla exagerat, excessiu o ridícul.
Ara tenim dos partits en els quals l'afició i els jugadors ens hem de creure imbatibles. Perquè enguany estem trencant tots els maleficis i perquè ens ho mereixem després de tant de patiment. Compartiu herculanisme, digueu per tot arreu que estem orgulloses i orgullosos i que "este any toca".
Diumenge l'afició ha de tornar a creure en un partit transcendental i tota acció que vaja conduïda a exposar l'eufòria col·lectiva serà benvinguda. La prudència és només la por del propi gaudi.
Jo ja he musicat el sentiments amb Joan Dausà en bucle. I he fet meus aquests versos precisos que són quasi una crònica.
S'acaben les hores que mai no acaben,
els dies que despertàvem
temptats de deixar-ho estar.
És com si tot tornés a lloc de colp.
No sé què passarà diumenge ni què passarà el dia del Lleida ni molt menys en tota la segona volta. El que sé és que d'aquesta sensació no em baixa ningú. És l'hora. Eufòria i sentiment.
Força Hèrcules!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada