Nord-tàlgia

Si una cosa em va quedar clara a través de la cèlebre Mercedes Sosa és que en un món canviant el canvi propi és una conseqüència natural. Hui mentre pujava l'escala que em duria a la Grada Nord un any més em venien flaixos d'altres èpoques i recordava ambients màgics, càntics estrepitosos i atmosferes endimoniades. Enguany la Grada Nord, la mítica Grada Nord, serà ben diferent. Si bé la primera imatge és de molta gent per al que solia ser el primer partit de lliga, de seguida t'adones de l'efecte grada familiar. El públic rejovenit, cares noves que encara busquen entendre com funciona l'assumpte i molta dificultat per enganxar la gent en els càntics que venen des del formatget oposat. 

Et toca reconéixer una certa frustració i tot just abans que dels teus llavis o dits hi aparega una queixa fas una pensada: no és només la grada, ets tu qui ha canviat. No és que trobes a faltar, només, l'ambient que hi generaven Las Banderas o Herculigans, és que aquest nou paradigma et posa de front contra l'abisme que suposa la teua vida adulta. El pare que ha d'abandonar la grada per exigències del xiquet, la mare que el carrega al muscle perquè se li ha adormit. Aquest context que et recorda que tu ja no corres pel passadís de la Nord amb els gols, que ni tan sols insultes com abans i que ara et fa vergonya seguir els càntics tu soles.  Si és que fins i tot et trobes parlant dels preus del lloguer o de com s'ha encarit la vida amb els teus companys de grada. T'ha parat malament complir els 30 i trobar-te de sobte en una nova grada familiar no hi ajuda gaire. 


Et frustres perquè la gent no anima i et frustres encara més perquè Carlos fa una passada imprecisa i curta que li regala un 0-1 a un equip que estava sent prou inferior. I que ja estem com sempre i que és la segona jornada i ja sé que aquest equip em lleva la vida. Penses furtivament d'alçar-te, girar-te i comminar la grada a animar: "que estem jugant millor, hòstia, que es pot!". Però veus cares tendres, relaxades, de qui va al futbol des de l'estabilitat i no des de les ganes d'evadir-se i trencar-ho tot. I és un absolut desconcert: hauria de canviar d'una vegada, hauria d'adaptar-me a aquest clima càlid i dolç, amb una passió diferent? Total, ja fa temps que la Grada Nord no existeix.

Però ho entens molt bé quan fem l'1-1, quan el pare pega un bot d'alegria i al xiquet se li escapa un riure que no acaba de comprendre. Entens tot el sentiment que hi ha al darrere i el que significa per a aquestes mares i pares estar allí, a casa, al temple, amb els seus fills. I et fa feliç perquè veus que hi ha Hèrcules per a molt de temps i comprens que la grada familiar, que ara és la teua, és una benedicció. Que ton pare també va perdre eixa virulència i irracionalitat per regalar-te una passió compartida i alhora ser un bon  model de paternitat. 

I entens que enguany toca col·laborar i que vols que totes aquestes famílies, que al final són com la teua, hi duren per sempre. M'agrada la nova Nord i també accepte i assumisc el meu nou jo. Demane disculpes de bestreta per si alguna vegada em descontrole, fins i tot si alguna vegada faig servir expressions inadequades. Assumisc la responsabilitat de convertir aquest trosset de món en una llar per a l'herculanisme intergeneracional. 

No deixaré de ser nord-tàlgic, això segur, però és preciós compartir amb tots vosaltres, desconeguts, aquesta passió infinita.