CREURE, CREURE, CREURE

 Una religió sense ateus, deia Galeano. I jo done gràcies al Déu en què no crec per haver-nos obsequiat als futbolers amb la ploma de l'uruguaià. Gràcies, de veres, per posar sobre paper els sentiments que teníem rebolicats a l'ànima. 

Quan diumenge  el Vila-real ens va fer el 2n vaig dubtar de totes les meues creences: "ja està bé", "no tinc per què aguantar això", "és impossible", "estem condemnats". En l'Hèrcules sabem de sobra que si quelcom pot anar malament, hi anirà. 

Però el símil amb la religió és del tot encertat. A voltes no tenim respostes a les realitats que ens fan patir tant: "com és possible que jugant-te tant et facen eixe gol?". I en aquest cas només ens queda la fe. No es tracta de creure en éssers superiors, sinó la fe social, la que s'encomana a través de generacions. La nostra fe és la força dels moments bonics, els records cada vegada més llunyans que ens avisen que val la pena el sacrifici. 

Quan l'equip ens abandona, quan ens dona senyals que alguna cosa no va com calia, nosaltres seguim tenint fe. Contra tota evidència tenim fe. Perquè guanyarem al Llevant i algú punxarà, i tant, que els altres no són tan bons. I si no ara en el següent partit. Ens heu tractat fatal i ací seguim, ja a divendres, convençuts que diumenge tornarà a eixir el sol.

De què hem de viure si no és d'aquesta esperança continuada, impassible i sempre renovada? Diumenge serà un sol d'hivern. Tot anirà bé. No podem tindre por a la decepció, nosaltres no, que ja hi estem avesats. Fe, creença, nervis i família. 

És que els moments bons són tan bons...