La categoria de l'Hèrcules

Les històries són importants. De sempre, i abans i tot de la democratització de l'educació, el coneixement s'ha transmés de parells a fills, de iaios a nets. Les rondalles ens han advertit dels perills externs, les llegendes ens han fet connectar amb la terra en què vivim o els costums diaris ens han fet sobreviure amb l'entorn.

Els que som de futbol local, el d'arrel, també venim amb una història secular que ens han contat els iaios, amics, companys de grada, llibres, premsa, xarxes... Una història que ens parla de temps gloriosos, de l'Hèrcules com un equip gran, d'un equip de primera. No debades encara ocupem la posició 29a en la classificació històrica de la primera divisió 

El que passa és que una cosa és saber la història i una altra de ben diferent viure-la. I crec que aquí ve el desengany: per a la meua generació, l'Hèrcules no és, ni de lluny, "un gran del futbol". Som un equip que alterna entre la 2a i la 2B amb alguna agradable sorpresa. Us parle del meu cas. D'ençà que em vaig fer el meu primer abonament he vist l'Hèrcules: 

- 2 temporades en primera divisió (una ni me'n recorde, el primer abonament)

- 10 temporades en segona divisió

- 12 temporades en segona divisió B

Per tant, som molts que podem "saber" que l'Hèrcules ha sigut un equip gran, però difícilment podem entendre què vol dir això. És com abocar un temari d'història en un examen. Ja sé que per als grans, els jóvens desmemoriats no tenim raó, però entengueu-nos: és cert que hem vist un 0-2 al Camp Nou, com també és cert que un dels moments que amb més estima recordem és passar una eliminatòria de Play Off a Múrcia que ni tan sols ens va donar l'ascens. 

I sincerament, crec que ens va bé així. En molts sectors de l'afició hi ha una manca d'humilitat i eslògans buits sobre el passat, sobre Rodríguez, Sanabria, Kempes i noms i més noms que mereixen tots els respectes i també totes les cauteles i distàncies. 

Perquè sí, la pitjor de les directives possibles ens ha condemnat a ser el que som ara, amb encara més vergonyes extradeportives que deportives (i ja és difícil...). Però només sabent qui som podrem eixir d'aquí. Qui som ara, on estem ara i a què hem de jugar ara. 

Estem vivint l'època del canvi brusc en el futbol. Equips sense història fent-se un lloc a primera divisió, clàssics de sempre enfonsant-se en categories insultants i desapareixent. El perill de ser d'aquest segon grup sempre està a l'aguait. Ja fa temps que aquest fantasma plana sobre la buida grada del mundial. I fa molta por.

Jo estic convençut que eixirem, que tornarem al lloc on ens mereixem i totes aquelles consignes. Però també estic segur que no podrem volar mai sota l'arrogància del passat ni sota els manaments de la Gran Família. 

Ens n'hem de desfer, de tot. I començar a construir com un club més de 2B que vol ampliar fites i èxits a base de treball, professionalitat i molta, molta humilitat. Per als que ens hem criat en el fang, un poc d'aigua ja és tot un luxe. 

--------

Aquesta reflexió ve inspirada pel compte de Twitter @Bardin1935. En aquest tuit de fa ja 15 anys comentaven l'enginy dels aficionats; però no he pogut més que vore que el rival era el Novelda i que els mals que tenim són ja llargs. Però remeiables. 

https://twitter.com/Bardin1935/status/1332710760137576449