Ser aficionats de futbol és una putada enorme. Ho és perquè el nostre estat anímic depén de si la piloteta entra o de si un error garrafal del porter ens condemna a vagar per categories inferiors. Per això quan un dels nostres comença a destacar és una alegria grandíssima: és impossible no estimar a una persona que, amb les seues habilitats físiques, t'està donant victòries, ascensos, jugades que són màgiques als teus ulls. Que Valdez faça dos gols al Camp Nou, que Tote pose tot el talent en la gespa, que Rodríguez s'invente gols com qui fa xurros... Aquestes accions ens generen un vincle cap a ells derivat del plaer que sentim en eixos moments. Com en qualsevol enamorament.
Per això ens costa tant entendre que aquell jugador que ens fa tan feliços puga ser una mala persona. És impossible, no pot ser, no ho volem creure. Tant de bo no existira mai la premsa, o els jugadors foren robots sense vida; però no: hi ha jugadors que són mala gent, que tenen comportaments incívics, que fan mal a altres persones.
Que passem aquesta fase de negació és completament normal, és un shock per a les nostres creences. Però hui és 25N i ens ensenya moltes coses, entre d'altres, que hem de començar a dubtar de la "normalitat" imposada. Si els nostres ídols de la gespa són unes persones execrables han de deixar automàticament de ser els nostres ídols.
Sé que aquestes línies no agradaran, però en la lluita contra el futbol modern i la mercantilització que se'n deriva hi ha d'haver un espai per a la deconstrucció dels aficionats. Perquè si venim reivindicant que per a nosaltres el futbol és la vida, hem d'exigir als futbolistes que els seus comportaments vitals no ens puguen avergonyir. Que puguem celebrar gols sense reticències perquè estem orgullosos no només de com juguen, també de qui són.
És l'hora que els camps de futbol deixen de ser la tela on es tapen les misèries socials i siga el teatre on més passionalment es reivindiquen i combaten. És hora de no ser còmplices de les atrocitats que tal o tal altre jugador ha comés només perquè ens ha fet feliços en alguns instants. Volem tota la seua màgia i volem tota la seua humanitat.
Hem de creure fermament que una passió de tanta i tanta gent pot tindre una força transformadora. Hem de ser tan crítics amb els abusos de poder com ho som amb les decisions tècniques incorrectes. Hem d'assenyalar amb tanta assiduïtat les conductes masclistes com la baixa implicació amb l'equip. Hem de deixar que els nostres xiquets s'emmirallen en els grans esportistes amb orgull i sense rerefons tèrbols.
És l'hora de madurar com a seguidors esportius i saber que sí, que som la massa, però hem vingut a demanar-vos que caigueu dels privilegis, no a ser la font d'ingressos amb què els podeu enfortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada