El postpartit (I): Cardioversió

Mon pare, el culpable de tot això, va agafar covid. Va ser al març, quan tots estàvem a casa i les incerteses eren enormes. Mon pare, d'ençà que va estar ingressat, presenta arrítimies cardíaques i una fatiga que li fa llarg el camí de Teulada a Fons Nord.  Per això divendres passat, mentre jo llegia notícies de negacionistes emprenyats, mon pare passava per l'hospital per a "revertir-li el ritme cardíac". 

La intervenció era a les 11:00.  A les 10:30, seguíem batallant per poder agafar una maleïda entrada del maleït web ineficaç del nostre club; que sempre hi ha prioritats. En realitat, fou un temps inútil,  perquè ens tocava veure el partit per la tele. Un apunt: Els últims partits oficials que vam veure en la tele van ser contra el Barça i Madrid, en primera, perquè ens vam negar que ens clavaren nosequants€ per veure al nostre equip en el nostre estadi. 

En aquestes circumstàncies hui diumenge a les 11:30 em trobava en casa dels pares. Ell és que és molt inquiet; des que tinc memòria, hem arribat al Rico Pérez abans que els jugadors isquen a calfar. I jo respecte les seues regles perquè al final, mentre visca, ell serà l'amo d'aquest joc. 

No sabem encara si la reversió ha funcionat. Toca esperar i fer-li proves. El que sí que sé és que hui, mentre el Penya Esportiva no ens deixava eixir de l'àrea, he tingut por. No només la por inquieta d'encaixar un gol. He tingut por de les inconstàncies defensives i de la fugacitat de la vida, sense saber destriar quina por actuava a cada moment. 

 - El partit està molt lleig.

 Mon pare és de poques paraules mentre roda la pilota; jo soc de molts crits. I he tingut més por de la seua frase que m'ha semblat lapidària. D'hospital estant, no vaig poder veure com les descàrregues li tornaven el cor al lloc; però m'ha semblat intuir-les hui quan el comentarista ha dit "targeta roja". 

- Menys mal

Una altra frase lapidària. I ja crec en tot: en els tres punts, en l'ascens, en la immortalitat del pare. David Sánchez ha acompanyat un batec mig viu amb una descàrrega eficaç i revitalitzadora. Ell soles, apartant a tot l'equip mèdic, ha decidit que encara som joves i ha ficat un baló en aquell racó encegador. He començat a cridar mentre lladrava el gos i ma mare negava amb el cap. Mon pare ha dit: 

- Ara sí. 

I he entés que em deia "tota la maquinària funcionant a tope, està tot bé, estigues tranquil". I m'he alegrat i hem dit "no ens ho mereixíem, eh?"; com si a algú dels dos ens importara una merda. Hem rigut absolutament complaguts. 

Els ulls li espurnejaven i l'he vist jove. Millor que divendres. Molt més sencer.  

M'ha costat discernir si l'energia provenia d'aquell metge o d'aquell xut que hem vist, amb dificultats, com s'estampava en la xarxa.