Alguns perquès esparsos

No és que mon pare i el meu iaio (el seu sogre) es dugueren gaire bé. De fet, els darrers anys de vida del iaio van ser complicats per a tota la família i per a la convivència a casa. Ja sabeu, l'edat i la privació de llibertats... Però hi havia un punt d'unió ben fort, que ja és casualitat: l'amor irremeiable i incondicional per l'Hèrcules, l'equip de futbol d'Alacant. 

Supose que qualsevol reticència cap al matrimoni que poguera tindre el meu iaio, home "d'abans",  es va resoldre en ser que bescanviaren opinions sobre aquell davanter, aquell entrenador o glorioses èpoques passades. Supose que en ser que compartiren desplaçament junts ja es voldrien com a família "fins que la mort els separés". 

El meu iaio va faltar quan al seu carnet figurava "abonat núm. 13." Al del meu pare, encara viu (i immortal fins que em demostren el contrari) hi posa "324". 

En aquest context familiar era inevitable que els meus primers bolquers i la meua primera bufanda de l'Hèrcules vingueren tot d'una. I és així com entenc el futbol, com la família, com els dinars de diumenge i berenar de grada. Sé que hi ha doctes d'aquest esport, que en saben analitzar magistralment les habilitats i complicacions. Són tan necessaris com els doctes de qualsevol altra matèria. Però aquest blog no va per aquí. 

Aquestes línies emanaran sempre des de la intimitat, des de les emocions, des dels budells. Serà el blog dels pensaments compartits. Acientífic, poc rigorós i extremadament esbiaixat. Però brutalment sincer. 

No debades estaré exposant la meua intimitat, la identitat més atemporal del meu jo: ser de l'Hèrcules.